Típicament, la cirurgia cerebral comença pel procés d’obertura de l’os cranial per accedir a la localització de la patologia que volem tractar. Això es pot aconseguir mitjançant la pràctica d’un simple orifici a l’os amb un trepà (trepanació) o bé obrint-hi una finestra i aixecant-ne el fragment d’os, que al final de la cirurgia es recol·locarà (craniotomia) o no (craniectomia) segons les necessitats.
Mitjançant la pràctica de trepanacions simples podem dur a terme l’evacuació d’alguns hematomes situats entre el cervell i l’os del crani (hematomes subdurals), la col·locació de catèters per a l’evacuació del líquid cefalorraquidi i el tractament de la hidrocefàlia (derivació ventriculoperitoneal) i, fins i tot, la biòpsia de tumoracions intracerebrals.
Quan ens calgui tenir un control més gran de la situació farem una craniotomia. Un cop aixecat l’os trobem la duramàter, la més gruixuda de les tres membranes que recobreixen el cervell (meninges), que també obrirem per poder accedir al teixit cerebral. En algunes patologies concretes, com ara la malformació d’Arnold-Chiari, fent això ja haurem aconseguit la descompressió de l’element anatòmic al qual ens adrecem.
En el cas dels tumors i algunes lesions vasculars, com ara les MAV i els cavernomes, l’objectiu serà l’excisió completa o parcial en funció de les estructures anatòmiques implicades i del grau de malignitat en el cas dels tumors.
En el cas dels aneurismes cerebrals —malformacions a la paret de les artèries cerebrals amb un alt risc de vessament de sang i d’hemorràgia cerebral—, l’objectiu serà la col·locació d’un petit clip que els estrangularà i col·lapsarà, tot evitant-ne la ruptura i el dessagnament i tornant el fluix de sang al camí adequat.
Hi ha nombroses variants de patologies cranials i intracranials, cadascuna amb les seves particularitats tot depenent de la localització anatòmica exacta, els símptomes neurològics a què dona lloc, el grau d’agressivitat, l’estat general o altres malalties del pacient. Per tot plegat, cada cas es planifica de manera individual en funció de les necessitats i el context del pacient.
TECNOLOGIA
Hi ha algunes eines tecnològiques que ens ajuden a desenvolupar aquesta mena de cirurgies amb més seguretat i precisió. És el cas de la neuronavegació, que, segons les proves d’imatge del pacient i les referències anatòmiques, ens permet de localitzar les lesions de manera precisa, tot ajustant al màxim la mida i la localització de les craniotomies i planificant el desenvolupament de la cirurgia abans de començar a obrir.
Habitualment, també es fa servir el microscopi quirúrgic per aconseguir una visió més acurada de les estructures petites i fràgils.
En alguns casos, amb el microscopi s’utilitzen tècniques de contrast i fluorescència amb compostos com el 5-ALA (Gliolan) per optimitzar la identificació i el grau de resecció de les neoplàsies malignes
De manera addicional, en algunes ocasions també es fan servir altres tècniques com ara l’ecografia cerebral intraoperatòria per a la localització de tumoracions en temps real, o l’endoscòpia per accedir a localitzacions profundes i altrament poc accessibles.
A més a més, a la cirurgia cerebral s’utilitza de manera rutinària el monitoratge neurofisiològic intraoperatori. Gràcies a aquesta tecnologia, el metge neurofisiòleg controla en temps real l’activitat cerebral de les estructures que estan en possible risc, tot permetent al cirurgià i a l’anestesista un coneixement més gran del que s’esdevé durant la cirurgia i detectant les anomalies que cal corregir i els esdeveniments perillosos abans que es pugui ocasionar una lesió o seqüela neurològica. Des de l’existència d’aquesta tècnica, les repercussions negatives de les cirurgies d’aquesta mena s’han reduït espectacularment.
