Hi ha l’opció de fer la biòpsia de forma oberta, mitjançant una craniotomia de la mateixa manera que si s’hagués de procedir a una resecció del tumor. En aquest cas, s’obre una finestra a l’os del crani i se’n retira el fragment, que després es tornarà a posar al lloc previ. Ara bé, no és una pràctica gaire comuna.
Sempre que és possible, es fa una resecció parcial de la lesió i se n’agafa una mostra per analitzar-ne el teixit; o, si la lesió és molt petita o bé profunda, s’intenta de fer la biòpsia a través de mitjans mínimament invasius. Per això, aquests casos queden limitats a les lesions superficials i en àrees eloqüents, o en què ens cal agafar mostres de l’os cranial o de les meninges.
Tot i això, si es tracta d’una lesió difusa del teixit cerebral sense límits clars, de lesions petites i profundes o, fins i tot, de lesions que tot i ser extenses creixen en una àrea molt eloqüent del cervell amb un risc alt que se’n derivin seqüeles neurològiques greus, s’opta per mètodes de biòpsia poc invasius. En casos com aquests, com a punt d’entrada al crani es fa una petita trepanació —un foradet— a través de la qual s’introduirà una cànula adreçada a unes coordenades concretes que prèviament haurem planificat.
El mètode clàssic, que es continua fent servir en molts centres i en altres tipus de cirurgies, és l’estereotàxia. Aquest procediment consisteix a enregistrar les coordenades de l’objectiu mitjançant una TC cranial immediatament abans de passar a la sala d’operacions, amb un marc metàl·lic fixat al crani del pacient que servirà com a referència per agafar les coordenades i que s’acoblarà a un altre component un cop sigui a la taula d’operacions.
Com que aquest mètode és més desagradable per al pacient, demana més requeriments logístics i necessita més temps de preparació, es va desenvolupar una altra tècnica per a la introducció de la cànula de biòpsia dins el cervell en unes coordenades específiques amb la màxima precisió i seguretat, mitjançant l’aplicació de la tecnologia de neuronavegació, que és allò que fem servir a l’Institut Clavel.
Durant la biòpsia neuronavegada eel pacient s’ha d’estar amb el cap subjectat en una posició fixa respecte de la referència de l’aparell de navegació. A la consola del dispositiu hi carregarem una RM cranial del pacient, de seccions fines i de bona qualitat, i definirem l’objectiu a què ens volem dirigir.
El neuronavegador fusionarà la imatge carregada amb l’objectiu que li hem marcat i ens mostrarà a la pantalla la posició de la nostra cànula de biòpsia respecte de la diana, cosa que ens permetrà d’acostar-nos-hi i arribar-hi per un trajecte segur —que haurem seleccionat nosaltres a la imatge per evitar àrees de risc a l’interior del cervell— i sense equivocar-nos en la profunditat a què hem d’arriba.
Sempre que s’agafen mostres per a biòpsia, se n’envia una en fresc al laboratori perquè ens confirmi si és viable i conté teixit patològic que es pugui analitzar, abans d’enviar-hi més mostres per a l’examen definitiu i tancar la ferida.
